|
HISTÒRIA DEL CLUB |
|
Feia 25 anys que Ángel Guimerá, l'insigne poeta i dramaturg nascut en canàries, però criat en el Vendrell, havia estrenat una de les seves obres més conegudes: Mar i Cel. Tal vegada la història d'amors impossibles, situada en un navili de pirates musulmans, se li vingués al capdavant passejant per les llavors tranquil·les callejuelas de la marinera i senyorial vila de Sitges. La veritat és que Mar i Cel a més d'una gran composició literària, seria motiu, en el transcórrer dels anys, de molts comentaris i xerrades, però no pels seus resultats escènics o interpretatius, sinó pels gols aconseguits, l'arbitratge casolà o el jugador expulsat. El Maricel futbolístic va calar més fort en l'esperit de la gent local que la creació de Guimará. Corria l'estiu de 1913, vint-i-cinc anys després del fet teatral comentat. Sitges, plàcida i tranquil·la, havia rebut com cada any a aquells estiuejants i senyors de possibles que, traslladant-se des de Barcelona, tenien en la costa de Sitges el seu lloc d'assossec i pau estival. Els prohoms de la cultura, les arts i els negocis, xerraven en els casinos i terrasses, mentre els més joves passejaven els seus somriures i enamoriscaments, acompanyats per la inevitable matrona, recorrent els carrers confrontants a la Plaça de la Vila, punt final de la reunió.
|
| Aquell estiu de 1913, dos joves sitgetanos, els germans Batlle, havien regressat a la localitat després d'haver estat estudiant tot l'any a Anglaterra, tenien a més bons resultats universitaris, el record de joves mocitas angleses i les regles, normes i formes d'aquest esport que causava furor, el" Foot-ball", com ells deien amb marcat accent perquè es notés el domini de l'idioma.. En la gran ciutat de Barcelona, en tal esport ja havia començat amb l'aparició de futurs grans club. Sitges podia ser també una avançada en aquests menesters; tal va ser l'entusiasme dels germans Batlle, que amb l'esforç d'amics i companys, estudiants de Barcelona, organitzen un partit que els enfronta a un convidado del R,C . Esportiu Espanyol de Barcelona. Aquell primer partit de Foot-ball a Sitges es va jugar el 7 de setembre de 1913 , amb el resultat de vuit gols a zero a favor de l'equip local. |
|
|
|
Arran d'aquest partit, l'afició va començar a fer-se més forta, tot el món, preferentment els més joves, van començar a interessar-se per les regles i formes de jugar. Les places i els carrers de la localitat es van transformar en improvisats camps de futbol; qualsevol bola, pasterada de draps o cuir que reunirà mínimament les característiques d'una pilota reglamentaria, servia per a enfrontar a dos grups d'afeccionats Fruit de tot això va ser l'aparició del primer equip "La Blanca Sitges". A la fi de 1914, aquesta febre esportiva havia confirmat els seus primers impulsos donant pas a una més meditada organització, creant-se per aquestes dates els llegendaris Clubs del " Racing" i del" Atletic", que van anar els grans rivals d'aquells primers temps. Estructurats en primers, segons i tercers equips el " Racing" i el" Atletic" permetien a tots joves i petits defensar amb passió els colors particulars de cada club. |
|
|
|
Van ser anys importants, carregats d'il·lusió i lliurament, amb l'aparició dels primers ídols locals, vam destacar entre ells a José Cano Rodríguez i a Lliberto Cuatrecasas, més conegut menjo Liberato un porter sensacional, valent i espectacular del com diuen que va ser l'inventor de les zamoranas, jugada que va fer famosa el mític Ricardo Zamora, pare, consistent a buidar la pilota amb el colze doblegant el braç. Liberato sembla ser que anys abans ja utilitzava aquesta tècnica causant gran admiració entre els afeccionats. Bons futbolistes de llavors (1915-1917) van ser els germans Mora, Pablo García, Ventura, Junyent, Peris, els germans Sabater, Ibañez, Curtada... Aquests ídols locals del" Racing" i "Atletic", quan s'enfrontaven entre si es reforçaven habitualment amb jugadors de primera categoria dels equips de Barcelona, com van ser, Prat, Hernandez i Cella de l'Espanya industrial; Torralba, Vinyals i Alacantará del Barcelona o Rinke de l'Espanyol. |
|
|
|
El primer camp de joc a Sitges va ser conegut com "Camp de l'Escorxador" on després va estar situada la Piscina María Teresa. El" Racing" va jugar en el camp de" Les Bèsties" ubicació que va escollir després el" Ranxo Gran", i el " Atletic" tenia com terreny de joc un camp situat en l'actual Passeig Marítim. |
|
La rivalitat entre els dos equips feia que les tardes, en el" Cap de la Vila", anés el marc idoni per a discutir amb el més esperançador animo la jugada polèmica, l'encert del davanter o la proposta de nous enfrontaments, per a determinar com era el millor dels dos equips. |
|
Tot això dur fins al 25 de desembre de 1917. Tal vegada pel missatge de pau de les festes nadalenques, o per la malvesía que es va beure en el menjar de Sant Estevan, la veritat és que en aquestes dates de determino la fusió dels dos Clubs, apareixent el 24 de febrer de 1918 el C .F.Sitges, que dos anys després es transformo en el C:D:Sitgetà, nom definitiu amb el qual se suc fins a 1929, que va desaparèixer al vendre's els terrenys que jugava, per a constuirse xalets. |
|
Després d'aquells primers anys d'implantació esportiva i d'estructures serioses, vam arribar a l'esmentat any 1920 amb l'aparició del C:D:Sitgetá. L'afició va augmentant, motivada per la serietat amb que es pren el nou esport, els bons resultats aconseguits davant potents equips i per la continuïtat de les trobades. El primer embrió del C.D.Sitgetá ignaduro camp en 1918, en uns terrenys del carrer Prat de la Riba. Jugadors i socis, així com afeccionats, fora d'hores de treball, van construir el nou camp tancat, barrat amb diverses llotges, segons diuen el millor que va tenir la vila de Sitges des de l'origen del futbol en la localitat |
|
|
|
El primer president del C.D.Sitgetà, va anar el Sr. José Ardevol, formant Junta amb els senyors Julio Gandía, Juan Hill, Luis Puighibet, Francisco Argenter, Estanislao Carbonell, Timoteo Cano, Salvador Serra, Lulian Planes i Fidel Cenzano. En aquelles èpoques primeres del futbol sitgetà, les Juntes i presidències les formaven persones enamorades, sobretot de la seva localitat i afeccionats al nou esport que generava passió, discussions i tal vegada enfrontaments. Eren primordialment entusiastes d'una idea que prenia cos a poc a poc. Defensar els colors del C.D.Sitgetà en el terreny de joc o a través de la directiva, transmetia la mateixa il·lusió a dirigents i jugadors. Presidents d'aquelles èpoques van ser, com hem indicat, Jose. Ardevol, al que substitueixo en 1922 Casimiro Sanahuja. En 1923 nou president el senyor Baldomero Serra que continu fins al 1925. En 1926 va ser triat Augusto Jacas que va presidir el club fins a 1928 , sent president en 1929 Juan Capdet, any que com hem dit va desaparèixer l'entitat. En aquesta dècada, cap destacar alguns partits i trofeus conquistats pel club. La consecució de la Copa Llopart. Do Rafael Llopart, va ser president honorari de l'entitat, home de cultura amplísima i figura rellevant de l'esport, Don Rafael dono una magnifica copa perquè la hi disputessin entre els equips Spartacus, Rapits, Nuria, Cornella, Aguilas, Catalonia Barcino i Stadium.Tots els partits es van jugar a Sitges, guanyant el preuat trofeu l'equip de la localitat sense perdre un sol partit. Do Rafael Llopart va lliurar satisfet el trofeu al vencedor; poc temps després, el patrici sitgetà arribo a president del F.C.Barcelona. |
|
|
|
Les discussions i polèmiques futbolístiques, no eren solament pròpies de Sitges. En els ciuculos futbolístics de Reus i Tarragona les aigües no estaven molt tranquil·les. Així com la música amansa les feres, l'esport relaxa les tensions. Això hagué de pensar el president del Gimnastic de Tarragona i organitzo un campionat amb un valiosisimo trofeu; Trofeu Germanor", que havien de disputar-se els equips de Vilafranca, Sitges, Valls, Villanueva i Tarragona. Aquest torneig es presento en la temporada 1923-1924, i es jugaria, segons les regles, durant cinc anys consecutius. El primer any, el triomf va correspondre al C.S.Sitgetà, únic equip que pot vanagloriarse d'haver-lo obtingut, ja que no se sap perquè motius, el trofeu no es va disputar en els quatre anys següents com marcaven les normes. El Trofeu Grenamor, està dipositat actualment en les dependències de la Casa de la Vila, sent una de les joies més benvolgudes per la seva significació esportiva. |
|
|
|
Es jugava el torneig “Casa
Planes”, que va guanyar posteriorment el Reus Esportiu. Contra
aquest equip s'enfrontava aquell dia el C “.D. Sitgetà”.
Resultat, un engruixat 11 a 0 a favor del nostre equip. Van jugar
aquella històrica trobada: Zambrana, Guallart, Mellado, Màxim
Aparicio, Tamarit, Pellicer, Abdón Vidal, Dionisio Aparicio, Arnán,
Miret i Clots. Van marcar els gols: D. Aparicio (6), Vidal (2),
Arnán (2) i Miret (1). Va ser la fi florioso d'una tarda trista.
Aquell dia 29 de setembre de 1929, el C “.D . Sitgetà”
desapareixia deixant a Sitges sense futbol.
El temps languidecía,
la joventut d'alguna forma participava en els abatares esportius,
les discussions futbolístiques havien de ser entorn dels resultats
dels equips grans: el Barcelona i Espanyol. La societat catalana
estava immersa en plena República i els majors del lloc posaven més
accent en les notícies polítiques. De totes maneres, i malgrat
aquest ombrívol panorama, de nou un grup entusiasta de joves
sitgetans intenta portar l'emoció del futbol. A principis de 1931
prenen per reial decret un terreny abandonat que estava situat en el
final de la Ribera, chanflán del Passeig Marítim amb l'Avinguda de
Sofia. Enmig d'aquest camp existia una figuera que els joves van
arrencar sense més contemplacions. Després d'endreçar el camp de
pedres i herbes, els intrèpids afeccionats es van adonar que els
faltaven les porterias. Sitges vivia en aquells dies una de les
primeres febres de construcció. Una nit, els més decidits nois
d'aquell grup “van visitar” unes obres, on es construïa el
Gran Hotel Terramar, uns taulons menys no tenia per quins notar-se....
Després d'un ràpid viatge a Ca Camps, o sigui la fusteria Ferret,
miraculosament va sorgir net com una patena i amb les seves
porteries reglamentàries, el camp de la Ribera.
En aquest “estadi” es
va jugar el primer partit el 7 de juny de 1931 , en ell es van
enfrontar el C .F. Sitges i el Vallcarca. El partit ho va guanyar
l'equip de casa per 9 gols a 2, l'heroi de la trobada va ser
Mateo Pacios que va transformar 4 punts.
De nou la febre del
futbol prenia cos a Sitges. La majoria dels jugadors eren joves
nascuts en la la localitat, menys Borderías, Palomino o Vidal
que eren valencians. Com el camp de la Ribera no tenia cap tipus
d'instal·lació, pel que fa a vestuari i dutxes, els jugadors es
canviaven en la horchatería “La Valenciana”, front del camp i en el
que actualment és el “Pic-Nic”. AL ser un camp totalment obert, els
dies de partit es passava la safata entre els afeccionats, tractant
de recaptar algunes pesetillas per a, com a mínim, pagar-los
l'entrepà i el refresc als jugadors. Aquells pioners del futbol
sitgetà van ser veritables esportistes, que mai van cobrar una
pesseta per defensar els colors de l'entitat.
Alguns d'ells militaven
en equips de major categoria, que en ocasions jugaven al matí amb el
C.F. Sitges i a la tarda, amb els seus equips semi-professionals.
Aquesta nova època del
futbol local, que podem enquadrar fins a l'any 1946, va tenir en els
seus directius uns homes que van treballar en les Juntes per a
aconseguir unes estructures esportives acords amb les
circumstàncies, entre uns altres el pressenteix Julio Cubillos, el
prócer Gumersindo Viñola, Manuel Ferrer Hill, Mariano Franco o Magí
Planes.
Tot era entusiasme i
ganes de jugar. Antics jugadors del C.D. Sitgetà es van unir als
joves del nou C.F. Sitges, però l'època dels miracles ja havia
passat. Malgrat l'interès de tots, la profunda crisi econòmica va
fer que de nou en 1933 gairebé desapareix aquest esport a Sitges,
tot i que precisament en aquest mateix any el C. F. Sitges va
participar per vegada primera en el campionat amateur de Catalunya.
Durant aquests anys, i
a pesar de tantes dificultats, es van anar formant nous equips, que
d'alguna manera van animar l'ambient futbolístic local. Entre ells
recordarem a la Penya Orient, el Club Maricel o la
simpàtica Peña Coca-cola, equipo aquest que festejava
espectacularment els seus contats triomfs.
Si el panorama
futbolístic no era molt encoratjador, què hem de dir de la situació
social i política del país en general ?. Tots recordem
lamentablement aquell fatídic període de 1936 a 1939 , molts joves
sitgetanos van perdre la vida en aquella contesa, futbolistes en la
flor de la vida no van tornar a patear un baló, ni a gaudir de les
xerrades i discussions de les seves jugades. Podríem recordar a més
d'un, però en el seu homenatge citem a Tomás Solé, cridat
afectuosament “Tomaset”, gran jugador, excel·lent persona i
extraodinario billarista.
Després de l'obligat
parèntesi de la “incivil” es va obrir un lapsus, no només en el
futbol, sinó en tot l'esdevenir de la població. Eren temps per a
poques distraccions, els diners escassejava i faltaven hores per a
poder treballar i aportar alguna pesseta a la precària economia
casolana. Però és en aquests moments difícils quan l'afició i
l'esperit de les persones se supera, aconseguint els assoliments més
inpensados. El camp de la Ribera estava fet una calamitat, el batalló de presoners de guerra bascos es va encarregar d'endreçar-lo renaixent l'afició a l'esport del baló. El 25 de juny es reinagura l'estadi amb una trobada que enfronta als jugadors locals, contra una “selecció” dels presoners bascos, el resultat final va anar d'empat a 3 gols, marcant pels locals, Batista (2) i Manuel Ferrer (1).
I a pesar que “la
voluntat mou muntanyes”, la fam i les necessitats obliguen a
prescindir de jocs i capritxos. Allò no funcionava, recordem que en
1939 només es van jugar cinc partits, vuit en 1940 i en els anys
1941-1942 els corresponents a la Festa Major, dos partits en 1943 i
cinc en 1944, un pobre balanç per a una afició que trigava en
reposar-se. |
|
|
|
A poc a poc les coses es van arreglant. Arribem a l'any 1945 i Don Manuel Montaner Soler i Don Francisco Porta Fololl, delegats de la Creu Vermella a Sitges, decideixen formar un nou club. Es nomena Junta Directiva, proposant-se al mític exjugador del Sitgetà Joaquín Banqué el càrrec d'entrenador, es compra indumentària nova i s'anima als jugadors veterans com Ramón Capdevila, Antonio Micó, Gregorio Valera, Francisco Alarcón o Manuel Ferrer a jugar amb els joves del lloc, entre els quals destacarem a Capdet, Esteve Ferrer, Jorge Carbonell, Pedro Curtiada, Josep Pla, Juan o Pablo Garcia, reforçats amb alguns nois de Vallcarca menjo Pelegrí, Florencio o Adell, que al costat del veteranísimo Alejandro Arnán de 33 anys, disputen tretze trobades. Sembla que la cosa pot marxar, però al cap d'uns mesos condeix el descoratjament i l'equip de la Creu Vermella acaba per desaparèixer.
De qualsevol manera,
aquest és un perídodo importantísimo per a la història del futbol
sitgetà, ja que mentre es produïxen aquests fets, dos veterans
jugadors del C.D. Sitgetà, Jaume Fontfria i Juan Mellado,
estan formant un equip de juvenils. Nois que després despuntaran a
gran altura, recordem als entranyables Archilla, Copeiro, Ballo,
Lucas, Miret, Gallego, Perico, Lopet, etc.
Formant-se la primera
Junta Directiva, presidida per Manuel Montaner Soler, inscrivint-se
l'equip amb el nom de C .D. Sitges en la Federació Catalana de
Futbol, dintre del Campionat de Catalunya d'Afeccionats. El club
contava per aquell temps amb 250 socis.
A l'ombra d'aquest
equip, i als pocs mesos una nova entitat pren cos, es tracta del
Maricel Atlétic Club format per jugadors com Rossell, Antonio
Mora, Tomeu Carbonell, Habitant, Chacón, Paretas o Niubó.
Figurant els dos equips en el Campionat d'Afeccionats.
La primera trobada
d'aquest Campionat es va jugar el 3 de febrer de 1946 en el camp de
la Ribera. Es van recaptar 1.600 pessetes, tot un rècord, en
concepte d'entrades i lloguer de cadires. Va guanyar el C.D. Sitges
per 4 a 2. En el partit de tornada el guanyador va ser el mateix
equip per 3 a
2 . El curiós del cas
és que el C.D. Sitges jugava amb només quatre jugadors de casa, els
restants eren de fora de la localitat, mentre que el Maricel A. de
C. jugaven amb cinc jugadors locals i sis de Villanueva.
El campionat
d'Afeccionats ho va guanyar el Prat amb 16 punts, quedant el Sitges
en tercer lloc amb 13 punts, acabant el Maricel amb 6 punts. |
|
LA FORÇA DE LA UNIÓN |
|
En l'any 1946, dos fets marquen la història del futbol a Sitges. D'una banda , la rivalitat dels equips de la Vila reforcen l'interès i la passió per aquest esport, que en aquesta ocasió sembla que definitivament s'ha assentat. Però també és cert que, com abans hem relatat, els equips els formen molts jugadors procedents d'altres localitats, tancant el pas a les joves promeses del poble i creant algun que altre problema de tresoreria a les arques d'ambdós clubs. Ja que almenys als jugadors forasters se'ls havia de pagar els desplaçaments, mínima i indispensable condició, totalment justificada. Per tot això i amb molt bon criteri per part de tots, directius, jugadors i afeccionats en general, es va produir al març de 1946 la fusió dels dos equips. Tal com queda reflectit en els documents històrics dalt plasmats. Es va formar una Junta Directiva àmplia i equilibrada, presidida per D . Manuel Montaner Soler, a més d'una junta Esportiva emcabezada per D . Juan Mellado Serra. Havia nascut, per a alegria de tots, LA UNIÓN ESPORTIVA SITGES, garantint el futur del futbol en la població de Sitges fins als nostres dies. |
|
|
|
Per a rodar el nou equip es va jugar alguns partits en diversos tornejos locals. En el seu primer partit, que es va jugar a Sitges, es va enfrontar contra l'equip de Roger de Flor de Barcelona, amb victòria local per 5 a 2. També va quedar campió del torneig “Baló Nacional”, organitzat per una signatura comercial de fabricació de balons. Malgrat que una de les raons de la fusió va anar que la majoria de jugadors havien de ser sitgetanos, en la realitat això no es produïa, arribant en ocasions a ser el recordat R . Capdevila l'únic representant local en el primer equip. Altre fet memorable d'aquell any de 1946, va anar la inauguració, el 25 d'agost de l'Estadi Municipal de Aiguadolç. Aquesta obra va ser impulsada gràcies a l'interès del que anés alcalde de Sitges, D . Felipe Font Soler. Per a festejar aquest esdeveniment, es va organitzar un torneig en el qual van participar els equips de la ciutats de Vilafranca, Vilanova i Sitges. Aquest triangular en el que actualment es denomina “3 x 1”, amb trobades de 60 minuts de durada cadascun; disputant-se “Trofeu Ajuntament”, que ho va guanyar l'equip de Vilanova. El primer gol que es va marcar en l'estadi, ho va aconseguir, de penalty, Ramón Capdevila. L'alineació de l'O.d. Sitges va anar: Lucena, Pelegrí, Estapé, Picoret, Goni, Alarcón (Senausia), Marlés, Martí, Alonso, Jiménez (Cercós) i Capdevila. Sens dubte va ser una tarda inoblidable, podria dir-se que el tot Sitges es va desplaçar fins al nou camp, calculant-se en unes 4.500 persones les quals van omplir les seves instal·lacions, deixant en taquilla al voltant de 16.000 pessetes. A les 5 de la tarda, el rector de la Parróquia, Mossén Ramón Guadayol, va beneir tant el terreny de joc com la bandera del Club, en un acte en el qual va anar padrina la senyoreta Maria Dolores Garcia-Munté López. Després dels actes inaugurals, i després de la celebració el partit corresponent a la final, la padrina va obsequiar en la Societat “El Retir” a directius i jugadors amb una copa de champagne, tancant-se així els actes d'un dia gloriós, no només per al Club, sinó per a l'esport sitgetà en general. |
|
|
|
En la dècada compresa entre 1947 a 1957, i propers ja els anys seixanta, el futbol de Sitges es mou entre categories d'Afeccionats, Segona i Primera Regional, quedant sempre en aquesta zona intermèdia cap a enrere, el que fa de l'O.D. Sitges un equip ascensor, propiciat també pels canvis que es produïxen en les diferents categories per la Federació Catalana. Són els anys en els quals destaquen jugadors menjo Archilla, Lucas, Miret, Franco, Cano, Wilson, Vidal o López, destacant com golejador Oliva. Sent els seus principals rivals els equips d'Ulldecona, Joventud de Molins de Rei, El Vendrell, Vilanova o el Reddis de Reus. Per aquests anys apareix la figura benvolguda i recordada figura de D . Federico Montornés Pi, que en la temporada 1951-52 és triat President del Club. Sens dubte un entranyable sitgetà que va viure el futbol amb passió i afecte. |
|
|
|
En la temporada 1.961-62, sota el mandat de D. Manuel Montané i després d'una excel·lent campanya, s'aconsegueix l'ascens a Primera Regional. L'equip es manté en aquesta categoria encara que amb més problemes dels desitjats; problemes que es radicalitzen en 1.964 amb el descens de l'equip de nou a Segona Regional. Així, jugant l'equip en categoria inferior, les excursions per a acompanyar l'equip en els seus desplaçaments es produïxen de forma massiva. Com anècdota, apunten que sent President el senyor D . Josep Raventós, aquest tenia un acord amb la RENFE que li proporcionava cada diumenge un tren compost de màquina i dos vagons per a l'ús dels afeccionats del Sitges de forma gratuïta. Imaginem l'ambient d'entrepans i gasosa. Va ser una de les millors èpoques per al soci, malgrat la precària classificació esportiva. A mitjan els seixanta, a poc a poc, es produïx un pols clasificatorio entre el Sitges, El Vendrell i el Sallent. En partit clau, el 28 de juny de 1965, el Sitges es va enfrontar al Rubí. Es guanya per 5 a 2, marcant pel sitges Saludes, Capdet, Wilson, Porta i Rafa. L'O .D. Sitges retorna amb tots els honors a la Primera Regional, arrodonint-se aquest brillant any amb la conquesta de la Copa Catalana al vèncer al Blanes per 4 a 1 . En el transcurs d'aquest període de consolidació, el nostre futbol s'enfronta a importants canvis de la Federació Catalana, que sota les directrius de l'Espanyola restructura les diferents categories, amb la finalitat de donar més consistència i qualitat a les mateixes, donant entrada a gran quantitat de clubs de recent federació. Per aquest motiu, en la temporada 1967-68, a l'haver quedat classificada l'O .D. Sitges entre els deu primers equips, passa automàticament a la recién creada categoria Preferent. En la temporada 1971-72, sent President D . Francisco Moreno Giménez i militant l'equip en Primera Regional, l'O .D. Sitges celebra les seves “Noces de Plata”. Per a tal efemérides s'organitza un torneig en el que participen els equips de les ciutats de Vilafranca i Calella, una Selecció Catalana i els juvenils de Catalonia, celebrant-se amb un sopar d'homenatge al primer President de l'entitat i motor de la unificació del futbol sitgetà, D . Manuel Montané Soler, clausurant-se d'aquesta manera els actes de celebració.
La història de l'O.D. Sitges sembla que venja marcada de dècada en dècada, sí 1968 marca el seu punt àlgid al jugar-se en la Preferent, deu anys de transició ens conduïxen a la temporada 1978-79 en la qual es descendeix de nou a la segona Regional. Durant aquests deu anys diversos presidents van encapçalar les diferents juntes, recordem als senyors Ramón Almirall, Ramiro Contreras, Fancisco Bru, Ángel Gallardo i de forma accidental a Joaquin Pérez que va presidir una Comissió Gestora al dimitir D. Francisco Moreno i la seva junta directiva. Són anys complicats amb gran dificultat per a mantenir les categories. A l'inici de la dècada dels vuitanta i militant en Segona Regional, s'inicia una època de canvis a nivell directiu, sent nomenat President a D . José Ruiz Gázquez, que ocuparà aquest càrrec fins a gener del 1988 , sent rellevat per D . Narcís Marró Pernas. En aquest període es torna a fomentar la política de pedrera, amb projecció de joves valors que formen part del primer equip, rendibilitzant-se al mateix temps la maltrecha economia de l'entitat, sensibilitzant així a l'afeccionat i procurant una major i millor defensa dels colors del club.
Amb aquest gairebé perfecte engranatge s'ha aconseguit que el primer equip estigui nodrit totalment per jugadors locals, al mateix temps que poden arribar a exportar-se altres a equips de categories superiors. Però no sempre el baló roda en l'adreça desitjada i la situació torna a torçar-se amb el descens immediat de categoria. En la temporada 1995-96 l'equip està de nou en primera regional. És en aquest 1996, any que se celebra el cinquentenario del club, sota la presidència de D . Francisco Moreno, amb la celebració de diferents actes commemoratius, participant en l'organització diversos exdirectivos i exjugadores que desitgen sumar-se a l'esdeveniment.
Llavors sembla que tot va a donar una bolcada radical: Assumeix la presidència D . Isidro Cunill Sanz amb un ambiciosos i macro-projecte de dur a l'O .I.Sitges a les cotes més altes. Contant a més el club amb un equip juvenil, un sub-21 i uneixo femení.
En la temporada
1997-1998 es fitxa un entrenador de gran prestigi dintre futbol
català, Jaume Creixell, que assumeix la responsabilitat
tècnica amb la missió de dur a l'equip a la tercera divisió en
quatre temporades. Es forma una plantilla de campanetes, amb alguns
jugadors procedents de categories superiors i s'arrasa en el
campionat amb un rècord que supera els 100 gols marcats, deixant el
segon classificat a 18 punts i assolint el somiat ascens a Preferent
diverses jornades abans de finalitzar el campionat. Aquella
temporada fué “de cinema”, contemplant Aiguadolç un veritable
espectacle futbolístic que atreia a tota una afició enlluernada que
llenava el camp diumenge després de diumenge. Aquell equip titular
està en la ment de tots: Sadurní, Robert, Gonzàlvez, Enrique,
Coke, Marian, Canals, Martín, Francisco, Baena i Aranyoner. Una
campanya de la qual es feien eco contínuamente els mitjans de
comunicació esportius del país “a tota pàgina”.
Fotografia: plantilla temporada 1997-98
A la temporada
següent es va reforçar l'equip amb jugadors de gran relleu:
Bernardo, Taronger, Andrés, Fuentes. Però els resultats
inicials es van torçar i també l'estabilitat econòmica que no era
tan solucioni com semblava. Sorgeix el nerviosisme, el
descontentament i l'ambient s'enrareix, a la fi de 1998 dimiteix el
tècnic, alguns jugadors decideixen marxar-se i sobrevé un caos
fianciero i esportiu que comporta la dimissió d'Isidro Cunill,
afligit d'una enfermadad, com president, deixant un important
endeutament i al club en situació de fallida total abocat a la vora
de la desaparició. La junta directiva tanca files i amb un gran
esforç sobrehumano aconsegueix salvar la categoria de forma
brillant, però no pot suportar el pes d'un alt pressupost sense
recursos financers per a la temporada següent i assumeix descendir a
la Primera Regional en la temporada 1999-2000 amb l'objecte de
replantejar-se un nou projecte modest, amb una política de
restricció total i amb jugadors de casa “”, adequat a les
possibilitats reals de l'entitat. Una decisió que és entesa i
protegida per la massa social, l'opinió pública i la premsa local.
Al juliol del 2000
l'Assemblea General de socis confirma la nova junta, sota la
presidència de D . Juan Cruz Salanueva amb la confiança de dur
endavant un restructurado i assenyat projecte per a la temporada
2000-2001, en la que que s'aconsegueix un digníssim 5º lloc, amb
Vicenç Riambau, un tècnic sitgetà de reconegut prestigi i que ja
va ser l'artífex de l'ascens del club en la temporada 1991-92
. Així mateix amb una infatigable labor a poc a poc la Junta
Directiva aconsegueix estabilitzar l'economia de l'entitat, iniciant
una nova etapa amb el ferm objectiu de contar, sense anar més
enllà, amb els recursos generats per la pròpia activitat natural
del club. Creant un projecte esportiu per al futur d'acord amb
aquest pressupost. Vicenç Riambau renova para la temporada 2001-2202 i amb ell la major part de la plantilla que, amb alguns retocs adequats, aspira amb humilitat i un treball seriós i ferm a millorar la campanya anterior.
L'actual Junta Directiva és conscient de la possibilitats reals de l'entitat i en funció d'elles s'actuarà, prenent com ensenyament situacions d'antany per a evitar, amb aquesta experiència, etapes de frustación. S'intenta, pas a pas i dintre d'uns paràmetres econòmics coerentes i objectius, millorar la posició esportiva per al futur, tal com el club i la població mereix per la seva història i el seu prestigi. |
|
|
|
| Aquel verano de 1913, dos jóvenes sitgetanos, los hermanos Batlle, habían regresado a la localidad después de haber estado estudiando todo el año en Inglaterra, tenían además buenos resultados universitarios, el recuerdo de jóvenes mocitas inglesas y las reglas, normas y formas de ese deporte que causaba furor, el "Foot-ball", como ellos decían con marcado acento para que se notase el dominio del idioma.. En la gran ciudad de Barcelona, en tal deporte ya había comenzado con la aparición de futuros grandes club. Sitges podía ser también una adelantada en estos menesteres; tal fue el entusiasmo de los hermanos Batlle, que con el esfuerzo de amigos y compañeros, estudiantes de Barcelona, organizan un partido que los enfrenta a un convidado del R,C. Deportivo Español de Barcelona. Aquel primer partido de Foot-ball en Sitges se jugó el 7 de septiembre de 1913, con el resultado de ocho goles a cero a favor del equipo local. |
|
|
|
A raíz de ese partido, la afición comenzó a hacerse más fuerte, todo el mundo, preferentemente los más jóvenes, empezaron a interesarse por las reglas y formas de jugar. Las plazas y las calles de la localidad se transformaron en improvisados campos de fútbol; cualquier bola, amasijo de trapos o cuero que reunirá mínimamente las características de una pelota reglamentaría, servia para enfrentar a dos grupos de aficionados. Fruto de todo ello fue la aparición del primer equipo "La Blanca Sitges". A finales de 1914, esta fiebre deportiva había refrendado sus primeros impulsos dando paso a una más meditada organización, creándose por esas fechas los legendarios Clubs del "Racing" y del "Atletic", que fueron los grandes rivales de aquellos primeros tiempos. Estructurados en primeros, segundos y terceros equipos el "Racing" y el "Atletic" permitían a todos, jóvenes y pequeños defender con pasión los colores particulares de cada club. |
|
|
|
Fueron años importantes, cargados de ilusión y entrega, con la aparición de los primeros ídolos locales, destacamos entre ellos a José Cano Rodríguez y a Liberto Cuatrecasas, más conocido como Liberato un portero sensacional, valiente y espectacular del cual dicen que fue el inventor de las zamoranas, jugada que hizo famosa el mítico Ricardo Zamora, padre, consistente en despejar la pelota con el codo doblando el brazo. Liberato parece ser que años antes ya utilizaba esta técnica causando gran admiración entre los aficionados. Buenos futbolistas de entonces (1915-1917) fueron los hermanos Mora, Pablo García, Ventura, Junyent, Peris, los hermanos Sabater, Ibañez, Curtada... Estos ídolos locales del "Racing" y "Atletic", cuando se enfrentaban entre si se reforzaban habitualmente con jugadores de primera categoría de los equipos de Barcelona, como fueron, Prat, Hernandez y Cella del España industrial; Torralba, Vinyals y Alacantará del Barcelona o Rinke del Español. |
|
|
|
El primer campo de juego en Sitges fue conocido como "Campo del Matadero" donde después estuvo situada la Piscina María Teresa. El "Racing" jugó en el campo de "Las Bestias" ubicación que escogió después el "Rancho Grande", y el "Atletic" tenía como terreno de juego un campo situado en el actual Paseo Marítimo. |
|
La rivalidad entre los dos equipos hacía que las tardes, en el "Cap de la Vila", fuese el marco idóneo para discutir con el más esperanzador animo la jugada polémica, el acierto del delantero o la propuesta de nuevos enfrentamientos, para determinar cual era el mejor de los dos equipos. |
|
Todo esto duro hasta el 25 de diciembre de 1917. Tal vez por el mensaje de paz de las fiestas navideñas, o por la malvesía que se bebió en la comida de Sant Estevan, lo cierto es que en esas fechas de determino la fusión de los dos Clubs, apareciendo el 24 de febrero de 1918 el C.F.Sitges, que dos años después se transformo en el C:D:Sitgetà, nombre definitivo con el que se jugo hasta 1929, en que desapareció al venderse los terrenos en que jugaba, para constuirse chalets. |
|
Tras aquellos primeros años de implantación deportiva y de estructuras serias, llegamos al mencionado año 1920 con la aparición del C:D:Sitgetá. La afición va aumentando, motivada por la seriedad con que se toma el nuevo deporte, los buenos resultados conseguidos ante potentes equipos y por la continuidad de los encuentros. El primer embrión del C.D.Sitgetá ignaduro campo en 1918, en unos terrenos de la calle Prat de la Riba. Jugadores y socios, así como aficionados, fuera de horas de trabajo, construyeron el nuevo campo cerrado, vallado con varios palcos, según dicen el mejor que tuvo la villa de Sitges desde el origen del fútbol en la localidad |
|
|
|
El primer presidente del C.D.Sitgetà, fue el Sr. José Ardevol, formando Junta con los señores Julio Gandía, Juan Hill, Luis Puighibet, Francisco Argenter, Estanislao Carbonell, Timoteo Cano, Salvador Serra, Lulian Planas y Fidel Cenzano. En aquellas épocas primeras del fútbol sitgetà, las Juntas y presidencias las formaban personas enamoradas, sobre todo de su localidad y aficionados al nuevo deporte que generaba pasión, discusiones y tal vez enfrentamientos. Eran primordialmente entusiastas de una idea que tomaba cuerpo poco a poco. Defender los colores del C.D.Sitgetà en el terreno de juego o a través de la directiva, transmitía la misma ilusión a dirigentes y jugadores. Presidentes de aquellas épocas fueron, como hemos indicado, Jose. Ardevol, al que sustituyo en 1922 Casimiro Sanahuja. En 1923 nuevo presidente el señor Baldomero Serra que continuo hasta el 1925. En 1926 fue elegido Augusto Jacas que presidió el club hasta 1928, siendo presidente en 1929 Juan Capdet, año en que como hemos dicho desapareció la entidad. En esta década, cabe destacar algunos partidos y trofeos conquistados por el club. La consecución de la Copa Llopart. Don Rafael Llopart, fue presidente honorario de la entidad, hombre de cultura amplísima y figura relevante del deporte, Don Rafael dono una magnifica copa para que se la disputaran entre los equipos Spartacus, Rapits, Nuria, Cornella, Aguilas, Catalonia Barcino y Stadium.Todos los partidos se jugaron en Sitges, ganando el preciado trofeo el equipo de la localidad sin perder un solo partido. Don Rafael Llopart entregó satisfecho el trofeo al vencedor; poco tiempo después, el patricio sitgetà llego a presidente del F.C.Barcelona. |
|
|
|
Las discusiones y polémicas futbolísticas, no eran solo propias de Sitges. En los ciuculos futbolísticos de Reus y Tarragona las aguas no estaban muy tranquilas. Así como la música amansa las fieras, el deporte relaja las tensiones. Eso debió pensar el presidente del Gimnastic de Tarragona y organizo un campeonato con un valiosisimo trofeo; Trofeu Germanor", que tenían que disputarse los equipos de Vilafranca, Sitges, Valls, Villanueva y Tarragona. Dicho torneo se presento en la temporada 1923-1924, y se jugaría, según las reglas, durante cinco años consecutivos. El primer año, el triunfo correspondió al C.S.Sitgetà, único equipo que puede vanagloriarse de haberlo obtenido, ya que no se sabe porque motivos, el trofeo no se disputó en los cuatro años siguientes como marcaban las normas. El Trofeu Grenamor, está depositado actualmente en las dependencias de la Casa de la Vila, siendo una de las joyas más apreciadas por su significación deportiva. |
|
|
|
Se
jugaba el torneo “Casa Llanas”,
que ganó posteriormente
el Reus Deportivo. Contra este equipo se enfrentaba aquel día el “C.D. Sitgetà”. Resultado, un abultado 11 a 0 a favor de nuestro
equipo. Jugaron aquel histórico encuentro: Zambrana, Guallart,
Mellado, Máximo Aparicio, Tamarit, Pellicer, Abdón Vidal, Dionisio
Aparicio, Arnán, Miret y Hoyos. Marcaron los goles: D. Aparicio (6),
Vidal (2), Arnán (2) y Miret (1). Fue el fin florioso de una tarde
triste. Aquel dia 29 de septiembre de 1929, el “C.D.
Sitgetà” desaparecía dejando a Sitges sin fútbol.
El
tiempo languidecía, la juventud de alguna forma participaba en los
abatares deportivos, las discusiones futbolísticas tenían que ser en
torno a los resultados de los equipos grandes: el Barcelona y Español. La sociedad catalana estaba inmersa en plena República
y los mayores del lugar ponían más acento en las noticias políticas.
De todos modos, y pese a este sombrío panorama, de nuevo un grupo
entusiasta de jóvenes sitgetans intenta traer la emoción del fútbol.
A principios de 1931 toman por real
decreto un terreno abandonado que estaba situado en el final de la
Ribera, chanflán del Paseo Marítimo con la Avenida de Sofía. En
medio de este campo existía una higuera que los jóvenes arrancaron
sin más contemplaciones. Después de adecentar el campo de piedras y
hierbas, los intrépidos aficionados se dieron cuenta de que les
faltaban las porterias. Sitges vivía por entonces una de las primeras
fiebres de construcción. Una noche, los más decididos muchachos de
aquel grupo “visitaron”
unas obras, donde se construía el Gran Hotel Terramar, unos tablones
menos no tenía por qué notarse.... Tras un rápido viaje a Can
Camps, o sea la carpintería Ferret, milagrosamente surgió limpio
como una patena y con sus porterías reglamentarias, el campo de la
Ribera.
En
este “estadio” se jugó el primer partido el 7 de junio de 1931,
en él se enfrentaron el C.F.
Sitges y el Vallcarca. El partido lo ganó el equipo de casa por 9
goles a 2, el héroe del encuentro fue Mateo
Pacios que transformó 4 tantos.
De
nuevo la fiebre del fútbol tomaba cuerpo en Sitges. La mayoría de
los jugadores eran jóvenes nacidos en la la localidad, menos Borderías,
Palomino o Vidal que eran valencianos. Como el campo de la Ribera
no tenía ningún tipo de instalación, en lo que se refiere a
vestuario y duchas, los jugadores se cambiaban en la horchatería
“La Valenciana”, frente del campo y en lo que actualmente es el
“Pic-Nic”. Al ser un campo totalmente abierto, los días de
partido se pasaba la bandeja entre los aficionados, tratando de
recaudar algunas pesetillas para, como mínimo, pagarles el bocadillo
y el refresco a los jugadores. Aquellos pioneros del fútbol sitgetà
fueron verdaderos deportistas, que jamás cobraron una peseta por
defender los colores de la entidad.
Algunos
de ellos militaban en equipos de mayor categoría, que en ocasiones
jugaban por la mañana con el C.F. Sitges y por la tarde, con sus
equipos semi-profesionales.
Esta
nueva época del fútbol local, que podemos encuadrar hasta el año
1946, tuvo en sus directivos unos hombres que trabajaron en las Juntas
para conseguir unas estructuras deportivas acordes con las
circunstancias, entre otros el presiente Julio Cubillos, el prócer
Gumersindo Viñola, Manuel Ferrer Hill, Mariano Franco o Magí Planas.
Todo
era entusiasmo y ganas de jugar. Antiguos jugadores del C.D. Sitgetà
se unieron a los jóvenes del nuevo C.F. Sitges, pero la época de los
milagros ya había pasado. Pese al interés de todos, la profunda
crisis económica hizo que de nuevo en 1933 casi desaparece este
deporte en Sitges, todo y que precisamente en ese mismo año el C. F.
Sitges participó por vez primera en el campeonato amateur de Cataluña.
Durante
esos años, y a pesar de tantas dificultades, se fueron formando
nuevos equipos, que de alguna manera animaron el ambiente futbolístico
local. Entre ellos recordaremos a la Peña
Oriente, el Club Maricel
o la simpática Peña Coca-Cola,
equipo este que festejaba espectacularmente sus contados triunfos.
Si
el panorama futbolístico no era muy alentador, ¿ qué hemos de decir
de la situación social y política del país en general ?. Todos
recordamos lamentablemente aquel fatídico período de 1936 a 1939,
muchos jóvenes sitgetanos perdieron la vida en aquella contienda,
futbolistas en la flor de la vida no volvieron a patear un balón, ni
a disfrutar de las charlas y discusiones de sus jugadas. Podríamos
recordar a más de uno, pero en su homenaje citemos a Tomás Solé,
llamado cariñosamente “Tomaset”,
gran jugador, excelente persona y extraodinario billarista.
Tras
el obligado paréntesis de la “incivil” se abrió un lapsus, no sólo
en el fútbol, sino en todo el devenir de la población. Eran tiempos
para pocas distracciones, el dinero escaseaba y faltaban horas para
poder trabajar y aportar alguna peseta a la precaria economía casera.
Pero es en estos momentos difíciles cuando la afición y el espíritu
de las personas se supera, consiguiendo los logros más inpensados. El campo de la Ribera estaba hecho una calamidad, el batallón de prisioneros de guerra vascos se encargó de adecentarlo renaciendo la afición al deporte del balón. El 25 de junio se reinagura el estadio con un encuentro que enfrenta a los jugadores locales, contra una “selección” de los prisioneros vascos, el resultado final fue de empate a 3 goles, marcando por los locales, Batista (2) y Manuel Ferrer (1). Y
a pesar que “la
voluntad mueve montañas”, el hambre y las necesidades obligan a
prescindir de juegos y caprichos. Aquello no funcionaba, recordemos
que en 1939 sólo se jugaron cinco partidos, ocho en 1940 y en los años
1941-1942 los correspondientes a la Fiesta Mayor, dos partidos en 1943
y cinco en 1944, un pobre balance para una afición que tardaba en
reponerse. |
|
|
Poco a poco las cosas se van arreglando. Llegamos al año 1945 y Don Manuel Montaner Soler y Don Francisco Porta Fololl, delegados de la Cruz Roja en Sitges, deciden formar un nuevo club. Se nombra Junta Directiva, proponiéndose al mítico exjugador del Sitgetà Joaquín Banqué el cargo de entrenador, se compra indumentaria nueva y se anima a los jugadores veteranos como Ramón Capdevila, Antonio Micó, Gregorio Valera, Francisco Alarcón o Manuel Ferrer a jugar con los jóvenes del lugar, entre los que destacaremos a Capdet, Esteve Ferrer, Jorge Carbonell, Pedro Curtiada, Josep Pla, Juan o Pablo Garcia, reforzados con algunos muchachos de Vallcarca como Pelegrí, Florencio o Adell, que junto al veteranísimo Alejandro Arnán de 33 años, disputan trece encuentros. Parece que la cosa puede marchar, pero al cabo de unos meses cunde el desánimo y el equipo de la Cruz Roja termina por desaparecer.
De
cualquier modo, este es un perídodo importantísimo para la historia
del fútbol sitgetà, ya que mientras se producen estos hechos, dos
veteranos jugadores del C.D. Sitgetà, Jaume
Fontfria y Juan Mellado,
están formando un equipo de juveniles. Chicos que luego despuntarán
a gran altura, recordemos a los entrañables Archilla,
Copeiro, Bailo, Lucas, Miret, Gallego, Perico, Lopet, etc.
Formándose
la primera Junta Directiva, presidida por Manuel Montaner Soler,
inscribiéndose el equipo con el nombre de C.D. Sitges en la Federación Catalana de Fútbol, dentro del
Campeonato de Cataluña de Aficionados. El club contaba por aquel
entonces con 250 socios.
A
la sombra de este equipo, y a los pocos meses una nueva entidad toma
cuerpo, se trata del Maricel
Atlétic Club formado por jugadores como Rosell,
Antonio Mora, Tomeu Carbonell, Morando, Chacón, Paretas o Niubó. Figurando
los dos equipos en el Campeonato de Aficionados.
El
primer encuentro de este Campeonato se jugó el 3 de febrero de 1946
en el campo de la Ribera. Se recaudaron 1.600 pesetas, todo un récord,
en concepto de entradas y alquiler de sillas. Ganó el C.D. Sitges por
4 a 2. En el partido de vuelta el ganador fue el mismo equipo por 3 a
2.
Lo
curioso del caso es que el C.D. Sitges jugaba con sólo cuatro
jugadores de casa, los restantes eran de fuera de la localidad,
mientras que el Maricel A.C. jugaban con cinco jugadores locales y
seis de Villanueva.
El
campeonato de Aficionados lo ganó el Prat con 16 puntos, quedando el
Sitges en tercer lugar con 13 puntos, terminando el Maricel con 6
puntos. |
| LA FUERZA DE LA UNIÓN |
|
En el año 1946, dos hechos marcan la historia del fútbol en Sitges. Por un lado, la rivalidad de los equipos de la Villa refuerzan el interés y la pasión por este deporte, que en esta ocasión parece que definitivamente se ha asentado. Pero también es cierto que, como antes hemos relatado, los equipos los forman muchos jugadores procedentes de otras localidades, cerrando el paso a las jóvenes promesas del pueblo y creando algún que otro problema de tesorería a las arcas de ambos clubs. Ya que por lo menos a los jugadores forasteros se les tenía que pagar los desplazamientos, mínima e indispensable condición, totalmente justificada. Por todo ello y con muy buen criterio por parte de todos, directivos, jugadores y aficionados en general, se produjo en marzo de 1946 la fusión de los dos equipos. Tal y como queda reflejado en los documentos históricos arriba plasmados. Se formó una Junta Directiva amplia y equilibrada, presidida por D. Manuel Montaner Soler, además de una junta Deportiva emcabezada por D. Juan Mellado Serra. Había nacido, para alegría de todos, la UNIÓN DEPORTIVA SITGES, garantizando el futuro del fútbol en la población de Sitges hasta nuestros días. |
|
|
|
Para rodar el nuevo equipo se jugó algunos partidos en diversos torneos locales. En su primer partido, que se jugó en Sitges, se enfrentó contra el equipo de Roger de Flor de Barcelona, con victoria local por 5 a 2. También quedó campeón del torneo “Balón Nacional”, organizado por una firma comercial de fabricación de balones. Pese a que una de las razones de la fusión fue que la mayoría de jugadores habían de ser sitgetanos, en la realidad esto no se producía, llegando en ocasiones a ser el recordado R. Capdevila el único representante local en el primer equipo. Otro hecho memorable de aquel año de 1946, fue la inauguración, el 25 de agosto, del Estadio Municipal de Aiguadolç. Esta obra fue impulsada gracias al interés del que fuera alcalde de Sitges, D. Felipe Font Soler. Para festejar dicho acontecimiento, se organizó un torneo en el cual participaron los equipos de la ciudades de Vilafranca, Vilanova i Sitges. Este triangular en lo que actualmente se denomina “3 x 1”, con encuentros de 60 minutos de duración cada uno; disputándose “Trofeo Ayuntamiento”, que lo ganó el equipo de Vilanova. El primer gol que se marcó en el estadio, lo consiguió, de penalty, Ramón Capdevila. La alineación de la U.d. Sitges fue: Lucena, Pelegrí, Estapé, Picoret, Goni, Alarcón (Senausia), Marlés, Martí, Alonso, Jiménez (Cercós) y Capdevila. Sin duda fue una tarde inolvidable, podría decirse que el todo Sitges se desplazó hasta el nuevo campo, calculándose en unas 4.500 personas las que llenaron sus instalaciones, dejando en taquilla alrededor de 16.000 pesetas. A las 5 de la tarde, el rector de la Parróquia, Mossén Ramón Guadayol, bendijo tanto el terreno de juego como la bandera del Club, en un acto en el que fue madrina la señorita Maria Dolores Garcia-Munté López. Después de los actos inaugurales, y tras la celebración el partido correspondiente a la final, la madrina obsequió en la Sociedad “El Retiro” a directivos y jugadores con una copa de champagne, cerrándose así los actos de un día glorioso, no sólo para el Club, sino para el deporte sitgetà en general. |
|
|
|
En la década comprendida entre 1947 a 1957, y cercanos ya los años sesenta, el fútbol de Sitges se mueve entre categorías de Aficionados, Segunda y Primera Regional, quedando siempre en esa zona intermedia hacia atrás, lo que hace de la U.D. Sitges un equipo ascensor, propiciado también por los cambios que se producen en las distintas categorías por la Federación Catalana. Son los años en los que destacan jugadores como Archilla, Lucas, Miret, Franco, Cano, Wilson, Vidal o López, destacando como goleador Oliva. Siendo sus principales rivales los equipos de Ulldecona, Joventud de Molins de Rey, El Vendrell, Vilanova o el Reddis de Reus. Por esos años aparece la figura querida y recordada figura de D. Federico Montornés Pino, que en la temporada 1951-52 es elegido Presidente del Club. Sin duda un entrañable sitgetà que vivió el fútbol con pasión y cariño. |
|
|
|
En la temporada 1.961-62, bajo el mandato de D. Manuel Montané y tras una excelente campaña, se consigue el ascenso a Primera Regional. El equipo se mantiene en esta categoría aunque con más problemas de los deseados; problemas que se radicalizan en 1.964 con el descenso del equipo de nuevo a Segunda Regional. Así, jugando el equipo en categoría inferior, las excursiones para acompañar el equipo en sus desplazamientos se producen de forma masiva. Como anécdota, apuntan que siendo Presidente el señor D. Josep Raventós, éste tenía un acuerdo con la RENFE que le proporcionaba cada domingo un tren compuesto de máquina y dos vagones para el uso de los aficionados del Sitges de forma gratuita. Imaginemos el ambiente de bocadillos y gaseosa. Fue una de las mejores épocas para el socio, pese a la precaria clasificación deportiva. A mediados de los sesenta, poco a poco, se produce un pulso clasificatorio entre el Sitges, El Vendrell y el Sallent. En partido clave, el 28 de junio de 1965, el Sitges se enfrentó al Rubí. Se gana por 5 a 2, marcando por el Sitges Saludas, Capdet, Wilson, Porta y Rafa. La U.D. Sitges retorna con todos los honores a la Primera Regional, redondeándose este brillante año con la conquista de la Copa Catalana al vencer al Blanes por 4 a 1. En el transcurso de este período de consolidación, nuestro fútbol se enfrenta a importantes cambios de la Federación Catalana, que bajo las directrices de la Española restructura las diferentes categorías, con la finalidad de dar más consistencia y calidad a las mismas, dando entrada a gran cantidad de clubs de reciente federación. Por este motivo, en la temporada 1967-68, al haber quedado clasificada la U.D. Sitges entre los diez primeros equipos, pasa automáticamente a la recién creada categoría Preferente. En la temporada 1971-72, siendo Presidente D. Francisco Moreno Giménez y militando el equipo en Primera Regional, la U.D. Sitges celebra sus “Bodas de Plata”. Para tal efemérides se organiza un torneo en el que participan los equipos de las ciudades de Vilafranca y Calella, una Selección Catalana y los juveniles de Catalonia, celebrándose con una cena de homenaje al primer Presidente de la entidad y motor de la unificación del fútbol sitgetà, D. Manuel Montané Soler, clausurándose de esta manera los actos de celebración.
La historia de la U.D. Sitges parece que venga marcada de década en década, sí 1968 marca su punto álgido al jugarse en la Preferente, diez años de transición nos conducen a la temporada 1978-79 en la que se desciende de nuevo a la segunda Regional. Durante estos diez años varios presidentes encabezaron las diferentes juntas, recordemos a los señores Ramón Almirall, Ramiro Contreras, Fancisco Moreno, Ángel Gallardo y de forma accidental a Joaquin Pérez que presidió una Comisión Gestora al dimitir D. Francisco Moreno y su junta directiva. Son años complicados con gran dificultad para mantener las categorías. Al inicio de la década de los ochenta y militando en Segunda Regional, se inicia una época de cambios a nivel directivo, siendo nombrado Presidente a D. José Ruiz Gázquez, que ocupará este cargo hasta enero del 1988, siendo relevado por D. Narciso Pardo Pernas. En ese período se vuelve a fomentar la política de cantera, con proyección de jóvenes valores que forman parte del primer equipo, rentabilizándose al mismo tiempo la maltrecha economía de la entidad, sensibilizando así al aficionado y procurando una mayor y mejor defensa de los colores del club.
Con este casi perfecto engranaje se ha conseguido que el primer equipo esté nutrido totalmente por jugadores locales, al tiempo que pueden llegar a exportarse otros a equipos de categorías superiores. Pero no siempre el balón rueda en la dirección deseada y la situación vuelve a torcerse con el descenso inmediato de categoría. En la temporada 1995-96 el equipo está de nuevo en primera regional. És en este 1996, año en que se celebra el cinquentenario del club, bajo la presidencia de D. Francisco Moreno, con la celebración de diferentes actos conmemorativos, participando en la organización diversos exdirectivos y exjugadores que desean sumarse al evento.
Entonces parece que todo va a dar un vuelco radical: Asume la presidencia D. Isidro Cunill Sanz con un ambiciosos y macro-proyecto de llevar a la U.E.Sitges a las cotas más altas. Contando además el club con un equipo juvenil, un sub-21 i uno femenino.
En
la temporada 1997-1998 se ficha un entrenador de gran prestigio dentro
futbol catalán, Jaume Creixell, que asume la responsabilidad técnica con la misión
de llevar al equipo a la tercera división en cuatro temporadas. Se
forma una plantilla de campanillas, con algunos jugadores procedentes
de categorías superiores y se arrasa en el campeonato con un récord
que supera los 100 goles
marcados, dejando el segundo clasificado a 18
puntos y logrando el soñado ascenso a Preferente
varias jornadas antes de finalizar el campeonato. Aquella temporada fué
“de cine”, contemplando Aiguadolç un verdadero espectáculo
futbolístico que atraía a toda una afición encandilada que llenava
el campo domingo tras domingo. Aquel equipo titular està en la mente
de todos: Sadurní, Robert, Gonzàlvez,
Enrique, Coke, Marian, Canals, Martín, Francisco, Baena y Endrino. Una
campaña de la que se hacían eco contínuamente los medios de
comunicación deportivos del país “a
toda página”.
Fotografia:
plantilla temporada 1997-98
A
la temporada siguiente se reforzó el equipo con jugadores de gran
relieve: Bernardo, Naranjo, Andrés, Fuentes.
Pero los resultados iniciales se torcieron y también la
estabilidad económica que no era tan solvente como parecía. Surge el
nerviosismo, el descontento y el ambiente se enrarece, a finales de
1998 dimite el técnico, algunos jugadores deciden marcharse y
sobreviene un caos fianciero y deportivo que conlleva la dimisión de
Isidro Cunill, aquejado de una enfermadad, como presidente, dejando un
importante endeudamiento y al club en situación de quiebra total
abocado al borde de la desaparición. La junta directiva cierra filas
y con un gran esfuerzo sobrehumano consigue salvar la categoría de
forma brillante, pero no puede soportar el peso de un alto presupuesto
sin recursos financieros para la temporada siguiente y asume descender
a la Primera Regional en la temporada 1999-2000 con el objeto de
replantearse un nuevo proyecto modesto, con una política de restricción
total y con jugadores de “casa”, adecuado a las posibilidades
reales de la entidad. Una decisión que es entendida y respaldada
por la masa social, la opinión pública y la prensa local.
En
julio del 2000 la Asamblea General de socios confirma la nueva junta,
bajo la presidencia de D. Juan
Cruz Salanueva con la confianza de llevar adelante un
restructurado y sensato proyecto para la temporada 2000-2001, en la
que que se consigue un
dignísimo 5º lugar, con Vicenç
Riambau, un técnico sitgetà de reconocido prestigio y que ya fue
el artífice del ascenso del club en la temporada 1991-92.
Asimismo
con una infatigable labor poco a poco la Junta Directiva consigue
estabilizar la economía de la entidad, iniciando una nueva etapa con
el firme objetivo de contar, sin ir más allá,
con los recursos generados por la propia actividad natural del
club. Creando un proyecto deportivo para el futuro acorde con este
presupuesto. Vicenç Riambau renueva para la temporada 2001-2202 y con él la mayor parte de la plantilla que, con algunos retoques adecuados, aspira con humildad y un trabajo serio y firme a mejorar la campaña anterior.
La actual Junta Directiva es consciente de la posibilidades reales de la entidad y en función de ellas se actuará, tomando como enseñanza situaciones de antaño para evitar, con esa experiencia, etapas de frustación. Se intenta, paso a paso y dentro de unos parámetros económicos coerentes y objetivos, mejorar la posición deportiva para el futuro, tal como el club y la población merece por su historia y su prestigio. |
|
|
|
|
