Va nèixer  a  Barcelona  el  1.861.  Autor  dramàtic,  narrador,  pintor  i  col.leccionista.  Pertangué  a una de les famílies de l´alta burguesía catalana  i  es formà  al  costat  del  seu  avi, Jaume  Rusiñol, fundador d´una important manufactura  textil.  Afeccionat  a  l´excursionisme, acompanyat de Ramon Casas féu la volta a Catalunya amb carro, a  la descoberta  d´ambients  i  personatges inèdits. Decidit a rompre amb la  imposició  familiar  se  n´anà  a París el 1888,  i  hi  residí  llargues temporades   per  espai  de  set   anys.  Col.leccionà   ferros  vells,  els valorà  artísticament  i  comprà  a   Sitges  un  casal  on  els  guardà  i esposà (El Cau Ferrat), juntament amb elatres peces artístiques.

La seva ruptura amb els preceptes burgesos no prengué un to social, malgrat que hom el començà  a considerar un dels capdavanters  del modernisme,  sinó  que tendí  a  l´art  per  l´art. Participà a la tertúlia dels Quatre Gats i en fou una figura important.

Del  1892  al  1899, en  les seves vingudes de París,  celebrà les Festes Modernistas de Sitges.  Fou  protagonista  d´una  bohèmia  de  la  fi de segle justament titllada de “daurada”.

Publicà els primer llibres de narracions el  1896. El seu primer teatre adoptà    una   actitud    d´intransigència    enfront    de   la   societat constituida, i presentà una clara influència del simbolisme:  el Poeta és posat al marge i per sobre de la societat: L´alegria que passa (1891), El jardí abandonat  (1900), Cigales  i  formigues (1901). Ben aviat,  però, mostrà un interés creixent pels conflictos col.lectius,  la qual cos a es reflecteix  a  Llibertat (1901), L´heroi (1903),  on desmitifica  la  guerra colonial   del  1898   i   els  qui   intervingueren.  La  transacció  entre l´artista i la societat pren un  to de crònica èpica a  la seva  obra  més ambiciosa,  la novel.la   L´AUCA DEL SR. ESTEVE (1907), de la qual féu  una  réplica teatral  més endolcida,  estrenada  el 1917. En teatre obtingué grans èxits amb el quadre El pati blau (1903) i els drames El místic (1904)   i  La mar (1907).   El   seu   sentit   irònic,  que  traeix un escepticismo  cada  cop  més accentuant, creix amb el pas dels anys i es  converteix  en  paradigmàtic.   Hom  ha  qualificat  el  seu estil de “desídia dialectal”, retret que, tot i ésser cert,  no afecta l´eficàcia del seu Barcelona viu  i  directe,  escoltat  en  els  barris  menestrals de la ciutat,   més   corrumput   en  els   medis   burgesos   i   mínimament reelaborat per l´autor. El prestigi resistí l´ensorrada del modernisme, però la seva figura restà més i  més aïllada, tant pel  que fa  als  nous corrents pictòrics com els literaris.

Replicà  al  Glosari  de  Xènius  i   l´escarní amb  un  altre  Glosari  que publicà  des  del  1907  amb el pseudòdim de Xarau, a “L´Esquella de la   Torratxa”,  on   col.laborava    com   a  dibuixant   des   del   1890, assolint-hi   per  la  gran  difussió  de la revista una gran popularitat.

Escriví  algunes  narracions,  com  El català  de la Mancha (1914), de la qual fèu una versió teatral el 1918.  i  En josepet de  Sant  Celoni (1917). No  menystingué  els  gèneres menors,  com  el  vodevil,  que  conreà amb El senyor  Josep  falta a la dona (1915) i La dona del senyor Josep falta a l´home (1915),  però  que   signà  Jordi  de  Perecamps.  Durant   una estada   a   Mallorca   escriví     L´illa   de  la  calma (1922).   Amb   més dedicació  al  pinzell  que  a  la ploma  escriví  encara  Màximes i mals pensaments (1927).  Com  a  pintor,  fou deixeble  de Tomàs Moragas, malgrat l´oposició familiar que el volia apartar de l´art. Esposa obres a la Sala Parés des del 1874.

Se  sentí  particularment   atret  pel  naturalisme  plàcid  de  Joaquim Vayreda.  Féu  el seu primer viatge a París (1888) amb Enric Clarazo, però no  s´hi instal.là fins l´any següent,  quan assidu de  l´Académie de la Palette, on corregien Carrière i Puvis de Chavannes,  s´establí a Montmartre i esdevingué inseparable de Ramon Casas  en una etapa en que l´art de  tos  dos  s´assembla força sota l´influència  de Degas, Whistler, i l´estampa japonesa. L´exposició que féu a Barcelona  amb Casas   i   Clarasó  - triade  que exposaría  reiteradament   fins  1930 - significà  la  introducció   a   Catalunya   d´un   art   que  per  la  seva modernitat fou designat  per  la crítica amb el nom de modernisme i que se  centrà en figures,  temes  quotidians  i  del  paisatge  urbà  de

Montmartre  (La cuina del Moulin de la Galette,  Museu d´Art  Modern de Barcelona;  Pati de Montmartre, Sitges, Cau Ferrat).  Lligat  al grup de “L´Avenç”, col.laborà en la revista en les seves dues etapes.  En el 1892   anà a viure en un barri menys bohemi de París,   l´Ille de Saint Louis,  on  protegí   un  temps   Carles  Mani.   Corresponsal  de  “La Vanguardia”,   l´editora   d´aquest   diari   reuní   cròniques  seves  al  volum  Desde el molino (1894)  –ilustrat per Casas-,  que fou continuat per Impresiones del arte (1897)  on recollia impressions de París, Italia, Andalucía, amb  il.lustracions  dels seus  companys  Zuloaga,  Mas  i Fontdevila,  Utrillo  i  Oller.  Vers 1894-95, influït pel prerafaelitisme, derivà cap el simbolisme, tendència que  arran del viatge  a Granada centrà en la temàtica de jardins. 

Malgrat    que,   establer    a   Catalunya,   continuà    participant    en exposicions a París. Morí  a Aranjuuez (1931)  mentre  pintava noves versions, ja decadents,  de la temàtica de jardins que centrà els trenta darrers anys de la seva vida.

La  seva  filla,   Maria  Rusiñol  i  Denís   féu  dibuixos  i  aquarel.les modernistas  i  decorà percellanes;  publicà  Llibre de versos (1928),  el poema rural L´arma (1953)  i  la  biografia  Santiago Rusiñol  vist  per la seva filla (1950).